Avui

A vegades, només a vegades, pares, mires enrere, i ets capaç de veure i comprendre totes les cagades que has fet els últims temps. I només espere que aquelles persones que les han patit, directa o indirectament siguin capaces de perdonar-les.

A vegades, i només a vegades, esperes que les persones a les que has fet patir, tot i això, encara siguin capaces d'estimar-te i de romandre al teu costat. I et sorprèn, que a vegades, i només a vegades, encara siguin capaces de fer-ho.

13 de Maig de 2009.

Es curiós... Desprès de 25 anys, just complerts, no havia pensat mai en que em passaría pel cap si algún día el meu pare, un Súper-heroi, morís... Ara ho ha fet, ha mort. El dia 13 de Maig de 2009. Dimecres. Una hora i mitja desprès de que marxés despres d'estar sopant i fer unes cervesetes per a cel·lebrar el meu aniversari.
I que es sent? No us hi esforceu. No s'arriva mai a imaginar. Jo no ho havia fet.
Incredibilitat: "que m'estas dient? M'ho pots repetir, siusplau."
Nervis, molts, acompanyat de tristesa: "carinyo, que truquen de l'hospital, que mon pare a mort!!"
Més nervis, més tristesa, dolor: " pero com pot ser, si just anit...."
T'enfades: "padre, joder, tanto costava tomar unas putas pastillas, joder, ahora que hago yo!"
Desprès, tots aquests sentiments i preguntes van augmentant, fins que al cap d'unes hores, ja mig digerida la noticia, pots començar a raonar.
I intentes descobrir, o almenys imaginar-te, que i perquè ho feia.
No ve ser fins fa més o menys un any que la rel·lació amb el meu pare va passar a ser l'enveja del barri. I penso que igual això es el que volia. Despreocupar-se, "que no passa res. Tots acabem al mateix lloc. tranquils fills. Era el que volia. Passar els ultims mesos amb vosaltres. Disfrutar-os. Tenir-os. Jo preferia viure així, disfrutant també dels vostres moments que no pas no poder fer una cerveseta amb vosaltres perque m'havia de pendre les pastilles pel cor." I espero, i desitjo també, tot i la certesa que tinc de que va ser així que va marxar, si, però ho ha fet total i absolutament convençut que nosaltres, els seus fills i filles, no l'obliderem per mil anys que passin. Tampoc l'oblidaràn, d'això n'estic convençut, la Glow, a qui mai li podré agraïr prou el que fa, ni tampoc l'Haizea, ni ningú que l'hagues arrivat a conèixer en algun moment de la seva vida.
No és un recordatori. És un missatge. Al segle XXI, al cel deuen de tenir-hi internet també. No em preocupa, tampoc. Aquest missatge li diré jo, i l'escoltarà cada matí quan em llevi, quan marxi de casa, quan arribi a la feina, quan treballi, quan torni a casa, i cada nit abans d'adormir-me.
Algú va dir un día que mai ningú mor fins que no se'l oblida.

Papa, T'ESTIMO!

Cristo y tu

Reza. Por tu familia, tu trabajo,

tu coche, tu mujer, tu casa,

por ellos y ellas, tus amigos y enemigos,

por tus problemas, tus dudas,

los disgustos y discusiones,

porque cuando estas terminan,

significa que has muerto

UN ALTRE DIUMENGE D'AGOST

   Imagina un diumenge d'agost especialment caloròs. Imagina't que et lleves a les onze del matí desprès de dormir prou bé tota la nit tot i la calor. Que et lleves i prepares la cafetera. Agafes un parell de llesques de pa que va sobrar del sopar d'ahir a la nit i les torres una miqueta, just al punt de cruixent que us agraden a tots dos. Un cop ja ho tens preparat, tant el cafè amb llet com les torrades de pa amb oli i sucre per a ella i sola per a tu, la despertes amb un petó. Que esmorzeu mentres us mireu i disfruteu, desprès d'estar una setmana separats, de tornar a dormir i esmorzar junts.

   Imagina que et quedes estirat al costat seu tot el matí, davant del ventilador, mirant les sèries pre-juvenils que fan a la televisió o qualsevol programa prou entretingut per a no preocupar-te den sortir de casa en tot el dia. Imagina't que esteu així, estirats, fins a les tres de la tarda, i com que fa molta calor i ja portes tot el matí sense fer completament res, et fa una mandra enorme d'aixecar-te i pensar en que dinar.

   Així que agafes el cotxe del que disfrutes durant uns dies i t'acostes a la tenda de pollastres a l'ast més propera. Imagina que arribes, demanes un pollastre i dos racions de patates fregides i, quan te'ls endús busques un bar on hi hagi tabac, perquè com la setmana passada, ahir a la nit no vas ni pensar en que et quedaries sense tabac ben d'hora si no baixaves a per ell.

   Arribes a les quatre de la tarda ben be a casa, on t'espera ella amb els braços oberts, tant pels pollastres com per tenir-te de nou al seu costat. Dines i, en acabat, abans de donar-te compte, ella ja està mig adormida. I tu que la seguiràs en pocs minuts.

   T'aixeques tard de la migdiada, al moment just per a estimar-vos tots dos per, al cap d'una estoneta baixar a la plaça més propera a prendre unes cervesetes que porteu tot el dia guanyant-vos. Imagina't que quan te n'adones, ja son ben be les deu, i en el primer que penseu tots dos es en acostar-vos a un segon bar on sabeu que fan uns entrepans boníssims. Arribes a casa desprès de sopar, amb l'única intenció de quedar-vos tots dos a casa espatxurrats al sofà per a tornar a estimar-vos encara més.

   I s'està bé a casa, tranquils i relaxats. I al final, només et queda esperar que tot l'agost passi tant lleugerament com ho està fent aquest altre diumenge d'agost.

Un diumenge qualsevol

   Imagina un diumenge d'agost especialment calorós. Imagina que et lleves a les onze del mati desprès de dormir prou bé tota la nit, tot i la calor. Que prens un cafè amb llet i t'estires al sofà, davant del ventilador, amb l'unica esperança de que el matí continui avançant, poc a poc, fins a l'hora de dinar. Com que no surts en tot el matí a les dotze ja t'has quedat sense tabac perquè la nit anterior no vas recordar que n'havies de comprar. Així que prens la dutxa de rigor per a desprendre't de la calor i baixar de pas al bar més pròxim per a comprar cigarrets.

   Veus les carreres de cotxes de cada diumenge al migdia i et prepares per fer el dinar. Fas un parell de trucades a un parell d'amics per intentar de fer-te un pla per a la tarda concluïnt amb ells que ja os trucareu.

   Si fos un dia normal, i no un d'estiu, desprès de dinar, quasi immediatament, t'estiraries al sofà amb la teva dona, però com que la teva parella, i precisament com que es estiu, ha marxat una setmana amb les seves amigues, que també ella ho necessita de tant en tant, avui estàs sol a casa, com hauràs de passar tota aquesta setmana. Simplement agafes l'ordinador, te'l situes al davant i amb una posició prou còmode, comences a escriure sens saber de ben segur de que collons escriuràs. Però quan te n'adones ja portes unes quantes línies, i això et motiva com per a continuar escrivint.

   Com ja em dit, avui no és un dia normal, i com que no ho és, estàs sol a casa. Fa calor, i s'està prou bé amb les persianes abaixades perquè no entri el sol i escalfi tota la casa. Però et mentens a l'espera i et relaxes mentres esperes una trucada d'aglun dels teus amics que et tregui d'aquesta monotonia que s'enganxa a la pell com la suor.

   Però s'està bé a casa, tranquil i relaxat. I al final, només et queda esperar que tot l'agost passi tant lleugerament com ho està fent aquest diumenge

AHMED

      Ahmed era un noi de set anys amb una peculiaritat. Va néixer a una ciutat fantàstica, però amb la mala sort de fer-ho en un mal moment, dins una situació política encara pitjor. 

      Ahmed tenia molts i molts amic i, encara que vivien amb la por de que aquells que els feien mal poguessin arribar en qualsevol moment, sortien a jugar sovint, sempre atents però, allà a fora al carrer. Jugaven a jocs que havien après dels seus pares i companys de classe en aquella època en la que ells mateixos encara hi podien anar i les coses estaven més tranquil·les.

      Tot i que aquella por la tenia sempre calada als óssos, Ahmed era un noi molt alegre. Però es clar, si tenim en compte com estava l'Ahmed i els seus conciutadans, quasi be l'única cosa que els quedava era l'al·legria de poder encara jugar i l'optimisme de pensar que tal com estaven les coses, cap a l'única banda on podia anar aquella situació era cap a la millora.

      I no os penseu pas que estic exagerant! Que complicat era tot allò que passava. De fet Ahmed mai havia acabat d'entendre quin era el problema que tenien la gent gran i que provocava aquella situació. Però la veritat es que tampoc mai cap dels seus companys de joc havia entès res del que passava a diari. Tampoc no entenia que aquells homes dolents entressin de sobte amb els seus carros de combat a la seva ciutat i provoquessin tantes destrosses. Però del que n'estava segur era de que alguna cosa gran hi passava allí.

      Un dia Ahmed es va començar a trobar no massa bé. Així que per si de cas la mare no el va deixar sortir de casa i el va mantenir al llit ben tapat i cuidat en tot moment. I així va passar tot el dia. A la nit, però, com que feia fresqueta, es va trobar millor i encara el van deixar sortir del llit per a anar al menjador per estar amb el pare,la mare, i la seva germana petita.

      Però al dia següent encara es trobava pitjor que el dia anterior, així que la mare el va portar al metge. Aquest era un home gran, però a l'Ahmed li queia molt be. Tot i que sempre estava molt seriós mai no li va negar un somriure a l'Ahmed. Fixeu-vos si n'era de bon home! Un cop el metge el va examinar li va dir a la mare quina era la malaltia que tenia, però l'Ahmed no la va sentir bé i no se'n va assabentar. Però es clar, la mare ja sabia que era el que tenia l'Ahmed, i com que de ben segur seria ella qui se'n cuidaria d'ell, no tenia perquè patir pas.

      Però l'Ahmed, al dia següent, ja no es va poder despertar. En realitat no va tornar a despertar mai més d'aquell son embriagador que li havia agafat la nit anterior.

      I aqui ja no hi ha més història. Però n'hi hauran moltes més d'històries com la de l'Ahmed. Històries de nens que no comprenen. Perque ara ja a aquestes alçades no tenen la sort de tenir una escola amb llum on s'hi puguin fer classes. Ningú es capaç d'explicar a ningun nen de set anys que probablement acabarà mort quan entrin els senyors dolents si en aquell moment no té molt de compte i no s'amaga ben ràpid. Tampoc tenen ànim d'explica'ls perquè els grans ploren quan els petits es posen malalts. Perque tampoc els poden explicar que no tenen medicaments per a curar-los. Perque no saben com explicar als nens petits com es que és tant i tant complicat d'entendre's els uns amb els altres