Ahmed tenia molts i molts amic i, encara que vivien amb la por de que aquells que els feien mal poguessin arribar en qualsevol moment, sortien a jugar sovint, sempre atents però, allà a fora al carrer. Jugaven a jocs que havien après dels seus pares i companys de classe en aquella època en la que ells mateixos encara hi podien anar i les coses estaven més tranquil·les.
Tot i que aquella por la tenia sempre calada als óssos, Ahmed era un noi molt alegre. Però es clar, si tenim en compte com estava l'Ahmed i els seus conciutadans, quasi be l'única cosa que els quedava era l'al·legria de poder encara jugar i l'optimisme de pensar que tal com estaven les coses, cap a l'única banda on podia anar aquella situació era cap a la millora.
I no os penseu pas que estic exagerant! Que complicat era tot allò que passava. De fet Ahmed mai havia acabat d'entendre quin era el problema que tenien la gent gran i que provocava aquella situació. Però la veritat es que tampoc mai cap dels seus companys de joc havia entès res del que passava a diari. Tampoc no entenia que aquells homes dolents entressin de sobte amb els seus carros de combat a la seva ciutat i provoquessin tantes destrosses. Però del que n'estava segur era de que alguna cosa gran hi passava allí.
Un dia Ahmed es va començar a trobar no massa bé. Així que per si de cas la mare no el va deixar sortir de casa i el va mantenir al llit ben tapat i cuidat en tot moment. I així va passar tot el dia. A la nit, però, com que feia fresqueta, es va trobar millor i encara el van deixar sortir del llit per a anar al menjador per estar amb el pare,la mare, i la seva germana petita.
Però al dia següent encara es trobava pitjor que el dia anterior, així que la mare el va portar al metge. Aquest era un home gran, però a l'Ahmed li queia molt be. Tot i que sempre estava molt seriós mai no li va negar un somriure a l'Ahmed. Fixeu-vos si n'era de bon home! Un cop el metge el va examinar li va dir a la mare quina era la malaltia que tenia, però l'Ahmed no la va sentir bé i no se'n va assabentar. Però es clar, la mare ja sabia que era el que tenia l'Ahmed, i com que de ben segur seria ella qui se'n cuidaria d'ell, no tenia perquè patir pas.
Però l'Ahmed, al dia següent, ja no es va poder despertar. En realitat no va tornar a despertar mai més d'aquell son embriagador que li havia agafat la nit anterior.
I aqui ja no hi ha més història. Però n'hi hauran moltes més d'històries com la de l'Ahmed. Històries de nens que no comprenen. Perque ara ja a aquestes alçades no tenen la sort de tenir una escola amb llum on s'hi puguin fer classes. Ningú es capaç d'explicar a ningun nen de set anys que probablement acabarà mort quan entrin els senyors dolents si en aquell moment no té molt de compte i no s'amaga ben ràpid. Tampoc tenen ànim d'explica'ls perquè els grans ploren quan els petits es posen malalts. Perque tampoc els poden explicar que no tenen medicaments per a curar-los. Perque no saben com explicar als nens petits com es que és tant i tant complicat d'entendre's els uns amb els altres
