Es curiós... Desprès de 25 anys, just complerts, no havia pensat mai en que em passaría pel cap si algún día el meu pare, un Súper-heroi, morís... Ara ho ha fet, ha mort. El dia 13 de Maig de 2009. Dimecres. Una hora i mitja desprès de que marxés despres d'estar sopant i fer unes cervesetes per a cel·lebrar el meu aniversari.
I que es sent? No us hi esforceu. No s'arriva mai a imaginar. Jo no ho havia fet.
Incredibilitat: "que m'estas dient? M'ho pots repetir, siusplau."
Nervis, molts, acompanyat de tristesa: "carinyo, que truquen de l'hospital, que mon pare a mort!!"
Més nervis, més tristesa, dolor: " pero com pot ser, si just anit...."
T'enfades: "padre, joder, tanto costava tomar unas putas pastillas, joder, ahora que hago yo!"
Desprès, tots aquests sentiments i preguntes van augmentant, fins que al cap d'unes hores, ja mig digerida la noticia, pots començar a raonar.
I intentes descobrir, o almenys imaginar-te, que i perquè ho feia.
No ve ser fins fa més o menys un any que la rel·lació amb el meu pare va passar a ser l'enveja del barri. I penso que igual això es el que volia. Despreocupar-se, "que no passa res. Tots acabem al mateix lloc. tranquils fills. Era el que volia. Passar els ultims mesos amb vosaltres. Disfrutar-os. Tenir-os. Jo preferia viure així, disfrutant també dels vostres moments que no pas no poder fer una cerveseta amb vosaltres perque m'havia de pendre les pastilles pel cor." I espero, i desitjo també, tot i la certesa que tinc de que va ser així que va marxar, si, però ho ha fet total i absolutament convençut que nosaltres, els seus fills i filles, no l'obliderem per mil anys que passin. Tampoc l'oblidaràn, d'això n'estic convençut, la Glow, a qui mai li podré agraïr prou el que fa, ni tampoc l'Haizea, ni ningú que l'hagues arrivat a conèixer en algun moment de la seva vida.
No és un recordatori. És un missatge. Al segle XXI, al cel deuen de tenir-hi internet també. No em preocupa, tampoc. Aquest missatge li diré jo, i l'escoltarà cada matí quan em llevi, quan marxi de casa, quan arribi a la feina, quan treballi, quan torni a casa, i cada nit abans d'adormir-me.
Algú va dir un día que mai ningú mor fins que no se'l oblida.
Papa, T'ESTIMO!
15 de maig del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)